Els Castells com a Patrimoni de la Humanitat

Escrit en

Castells a la UNESCO .

Com tots als castellers aquesta possibilitat ens honora. Practicar una activitat tradicional que aconsegueix un tal reconeixement dóna sense cap dubte una imatge positiva a la tradició que defensem, promovem, i vivim.

Ser casteller és fer part d'una gran família representada per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, d'una família composta de 50 a 60 colles segons els anys, sigui més o menys unes 6 o 7000 persones.

Aquestes xifres poden semblar mínimes si les comparem a altres activitats. La raó és que aquesta activitat s'ha creat, desenvolupat, creixit en un territori del món que se'n diu els Països Catalans, activitat que ha passat les fronteres com a demostració d'un element de cultura popular, però que no s'ha arrelat en cap altre país malgrat uns intents a diverses parts del món, intents proposats i promoguts per catalans exiliats. Unes colles castelleres s'han creat al canada o al continent sud-Americà, però resulten sovint testimonials.

Però a les Illes i a Catalunya nord existeix una realitat, que no és evidentment la del triangle de les 3V -Valls, Vilafranca, el Vendrell- però una realitat que dóna vida a la tradició. Pensem que si aquesta tradició s'hi ha pogut desenvolupar és que respon a una realitat del territori, a una realitat del tarnnà català.

Crear i fer viure una colla castellera demana una creença, la creença en un país, demana una tossuderia, la tossuderia d'aquests qui malgrat l'adversitat no ho deixen mai. Ser casteller d'un dia és fàcil, però ser un casteller de veritat, un casteller que setmana rere setmana s'apunta als assaigs, prioritza les actuacions a qualsevol altre lleure demana la mateixa creença, la mateixa tossuderia, el mateix tarannà.

El 1996 quan se vam iniciar el projecte de crear una colla castellera, no teníem cap idea del futur que ens preparàvem. Cap dels fundadors de la colla era casteller. Vam descobrir una manera de ser, una manera de fer. Com molts profanes pensàvem que fer castells era posar una camisa i una faixa, i enfilar-se com més amunt millor i vam descobrir que no.

Ser casteller és tot primer ser capaç de modestia, de respecte, d'abnegació, és ser capaç de superar-se pel col.lectiu. Aquests valors fàcils a definir tenen complicacions a l'hora de ser viscuts. als meus inicis recordi haver parlat amb molts "Arreplegats", aquesta colla castellera de la Universitat Politècnica de Barcelona. Innocentment vaig fer la pregunta, una vegada i dues i més als components: "On vas als castells?" i generalment la resposta era "On mana el cap de colla!". Dins el món on vivim, un món on la implicació de cada un depén massa sovint del profit personal, la resposta me deixava pèrplex, sobretot que la nostra jove colla coneixia els seus "castellers" que només tenien un objectiu: PUJAR, on sigui, però pujar per a ser vist i reconegut, per a sentir-se important.

Ja han passat 14 temporades, de les 600 persones que un dia han posat la camisa comptem amb un centenar que continuen venint, uns quants des del 1er dia, d'aquest centenar encara tots no són castellers en el sentit de participar a una aventura col.lectiva, de participar, no per a sortir a la foto però sí per a fer més gran la colla. Aquest centenar de persones vingudes d'horizons diversos, amb motivacions diferents fan més gran la nostra colla, fan més gran el món casteller i fan possible que demà els CASTELLS entrin a la UNESCO.